Un pis al ensanche
Comedia en un acte y en prosa
Josep Feliu y Codina
1887
Estrenada ab extraordinari èxit en lo Teatro Catalá, instalat en lo de Romea, la nit del 21 d'Octubre de 1886.
__REPARTIMENT__
PERSONATJES ACTORS ----------------- -------------------- DONYA GUADALUPE D.ª Carme Parreño. SENYOR FELIU D. Lleó Fontova. CARRERAS " Joan Isern. SENYOR FONT " Ramon Valls. JOSEPH " Fèlix Baró.
------------------------------------------------------------------------
Dreta y esquerra las del actor. Escena contemporánea.
Lloch de l'acció: Barcelona.
------------------------------------------------------------------------
## ACTE ÚNICH
Lo teatro representa una sala. Porta al fondo y á dreta y esquerra. En primer terme d'aquest últim costat, un balcó. A la dreta una taula d'escriptori. A la esquerra un vetlladó y una butaca al seu costat. La sala presenta tot l'aspecte d'una próxima muda de pis: pilas de llibres, quadros despenjats, fótils embalats, etcètera.
### ESCENA PRIMERA
FELIU y FONT.
(Lo primer passejantse ab certa inquietut; lo segon assentat á la taula d'escriptori.)
Font. Perfectament. Ja tinch presas totas las notas.
Feliu. Donchs ara á extendre la escriptura. Sobre tot, que no me la entretingui.
Font. No tingui pó, senyó Feliu. Pero ara escolti. Jo, quan sò cridat com a notari, per la otorgació de cassos semblants, acostumo á dirigí als meus clients una certa pregunta...
Feliu. ¿Sobre 'ls honoraris?
Font. Una pregunta que no me la imposa certament la meva conciencia de notari.
Feliu. Sí, perquè aqueixa prou maldecaps deu tení.
Font. Sinó la meva conciencia de particular pacífich, que desitja pau y concordia entre 'ls prínceps cristians.
Feliu. Bé, vaja... Veyám aqueixa pregunta.
Font. Aqueixa pregunta es la següent: ¿Vosté está verdaderament decidit á casarse?
Feliu. Aixó ja m'ho ha preguntat un'altra vegada.
Font. Li vaig preguntá 'l dia que va venir á encarregarme 'ls capítols.
Feliu. Y donchs, home, no sigui pesat.
Font. Es que jo, aqueixa pregunta la faig tres vegadas. Ara es la segona.
Feliu. Y á la núvia també li haurá de fé las tres preguntas?
Font. No senyó. A las donas no 'ls las faig, perquè es inútil. Totas respondrían que sí. Li pregunto, donchs, senyó Feliu: ¿vosté 's vol casá decididament?
Feliu. ¡Y tant decididament, que ja m'han tirat tres vegadas trona avall!
Font. ¿Es dí, que no torna enrera?
Feliu. No caldria més. Figúris, senyó Font, que 'm caso per una juguesca.
Font. ¡Ah, es qüestió de punt!
Feliu. Hi ha un tal Miralles... No se si vosté 'l coneix... Un que quan eram joves feya troná y ploure.... ¡Las promesas que m'ha birlat! Donchs ara, per fi de festa, també s'había posat á la mollera birlarme la núvia. Per xó porto pressa, perquè es un brétol capas de tot.
Font. Vostè té pó que avans de la boda....
Feliu. No 'm prengui 'l torn.
Font. Jo tindria més cuydado per després.
Feliu. Després ja seré casat.
Font. Es molt cert. Després ja tindrá altre carácter.
Feliu. Ab aixó, enllesteixi la escriptura, que la poguém firmá 'l mateix dia qu'arrivi la núvia.
Font. ¡Ah! ¿la té fora?
Feliu. Es molt aficionada á viatjá. Ha anat á Saragossa á veure las festas del Pila.
Font. ¿Tota sola?
Feliu. Ab una cambrera que té, de molta confiansa.
Font. Perfectament Conque tenim.... (Llegint un papé.) "Doña Eulalia Parladeras, soltera...."
Feliu. Aíxó; de vint y cinch anys.
Font. "Y don Mariano Feliu y Balada...."
Feliu. Aixó; de cinquanta sis.
Font. ¡Senyó Feliu! (Mirántsel expressivament.)
Feliu. ¡Qué mana, home!
Font. ¿Vosté está decidit....?
Feliu. ¡Sí, home, sí! No m'amohini.
Font. Perfectament. (Aixecantse.)
Feliu. ¿Qué no veu que fins m'estich ja mudant de casa? Un verdadé sacrifici, perquè en aquest piset hi he sigut tan felis.... Si ell pogués parlá, que n'ha vistas d'aventuras... Quantas vegadas sentia jo trucá á la porta... "¡Ay, ay! deu sé ella..." Corría á obrí jo mateix....
Font. ¿Y era ella?
Feliu. A vegadas nó.
Font. ¡Ah, caramba!
Feliu. A vegadas era un'altra. ¡He sigut molt calaverot!
Font. Aquestas cosas á un notari no li interessan.
Feliu. Té rahó. Donchs si, ara 'm mudo, perquè per un matrimoni aquest pis es massa reduhit.
Font. Aquesta tarde sens falta s'extendrá l'escriptura. Pero avans tornaré á veurel.
Feliu. No cal que 's molesti.
Font. Tinch costum de no extendrer cap contracte de matrimoni fins habé fet las tres preguntas. Hem quedat á la segona. Tornaré á fe la tercera. (Se'n vá.)
### ESCENA II
FELIU, á poch JOSEPH.
Feliu. ¡Quín home més tocat y posat! Seria capás de fé tremolá á 'n Barba Azul que 's va casá sis vegadas. ¡Ay senyó, 'l meu piset!... Pero no hi ha remey; tinch de deixarlo. perquè la meva senyora no s'hi trovaría. ¡0h, y ab las relacions qu'ella té! (Trucan fora, ab campaneta.) ¡Ola! ¿Quí deurá sé? Algú qu' ha vist los papés dels balcons y puja á veure 'l pis. ¡Com es tant llaminé! Tretze duros, un segon pis al Ensanxe, ab bonas vistas, aygua viva... y sense porté. (A Joseph que surt.) ¿Qué hi ha de nou?
Joseph. Un senyó que diu si podria veure 'l pis.
Feliu. Feslo entrá.
Joseph. M'ha dat aquesta targeta.
Feliu. Corrent. Qué fassi 'l favor. (Joseph sen va.) (Llegint la tarjeta.) "Joaquín Emilio Carreras"... Carreras... Carreras... ¿Qué es un parent del senyó Carreras?...
### ESCENA III
FELIU y CARRERAS.
Carre. Beso á V. la mano.
Feliu. Ja pot parlá catalá.
Carre. ¿Que sab vosté si jo so de la terra?
Feliu. L'apellido. He vist Carreras... Diguim, y dispensi. ¿Qué fora, per casualitat parent d'un tal Carreras?
Carre. Si, senyó. Lo meu pare se'n deya.
Feliu. Bé, un Carreras qu' encara viu.
Carre. Los meus germans, qué 'n tinch tres, y tots s'ho diuhen.
Feliu. Vostè es nebot d'un oncle.
Carre. Si, senyó; un oncle qu' es tio meu. ¿Vosté 'l coneix?
Feliu. Deixim di. Un senyó Carreras, que va cada vespre al cafè de Paris.
Carre. Dotze anys seguits que no hi fa falta.
Feliu. Aixó mateix. Gran jugadó de dòmino.
Carre. L'unich vici que se li coneix.
Feliu. Ell y jo som los dos homes qu'hem remenat mes fitxas. ¿Y donchs, ja ho crech que 'l coneixia jo á vosté. ¡Si 'l seu oncle no parla de res mes que del seu nebot, del Emilio!...
Carre. Servidó de vosté.
Feliu. Assentis.
Carre. Moltas gracias. (S'assentan.)
Feliu. ¿Vol pendre alguna cosa?
Carre. Moltas gracias: no acostumo.
Feliu. ¡Vaya, vaya! ¡Ja ho crech... 'l Emilio!...
Carre. Es di, que 'l pobre oncle li habia parlat...
Feliu. De vosté. ¡Oh, l'estima molt! Ell ja sab vosté qu' es un xich enrahonadó.
Carre. Si; cuan agafa las cartas...
Feliu. No; las fitxas, las fitxas... Lo que juguem es lo dómino. Ab aixó, vol di, que 'l senyó Carreras te un carácter mol especial.
Carre. Si; porta capa fins á mitx estiu.
Feliu. Bé, aixó, pásese. Sinó que no pot sufrí que 'l guanyin. Los días que jo 'l guanyo, potse no diu mitxa dotzena de paraulas; pero cuan la sort se li tomba, llavoras comensa á omplirnos lo cap d'historias...
Carre. ¿Y 'ls esplica la meva?
Feliu. Alguna coseta.
Carre. Vaya un acudit. Ja li encarregaré que calli.
Feliu. ¡Oh, ja no hi es á temps! Ja ho sabem ja!...
Carre. ¿Qué?
Feliu. Lo de l'americana de Caldetas.
Carre. ¡Ah, si?
Feliu. Una madama que vosté s'hi va afectá molt, que li va dá un gran disgut...que 'l va engrescá cantantli tangos y després va deixarlo per un de la marina que li cantaba barcarolas.
Carre. ¡Ay, caram! ¿Lo meu oncle 'ls ha esplicat tot aixó?
Feliu. Si, senyó; un vespre qu' habia fet cuatre caps y cuas seguits. Una damisela... no 'ns ha dit pas lo nom.
Carre. ¡No faltaba més!
Feliu. Pero per lo que toca als ets y uts de la historia... demani. ¡Cuantas vegadas no hem abominat lo comportament d'aquella aixelebrada!...
Carre. ¿L'han abominat?
Feliu. Si, senyó. Bó y remenant las fitxas.
Carre. Veliaqui lo que té batxillerejá en lo que no 'ls importa.
Feliu. ¡Ey, perdoni!
Carre. No... lo qui ha de perdoná es vosté.
Feliu. Si jo hagués sapigut...
Carre. ¡Vaya una gracia, sapiguentho!... No costa res tení un xich de tacto. Y aixó, que no 's pensi... no es qu' aquest assunto m'afeccti poch ni molt. Pero no 'n puch parlá, senyó...
Feliu. Feliu, per servirlo.
Carre. No 'n puch parlá. Cuant sento que condemnan á una pobre dóna... ¡Qué vá enganyarme! ¡Es mentida, que no va enganyarme! ¿Per qué? ¿Perquè 'm deya que m'estimaba?... Mes tonto jo de créuremho... ¡Ara vegi!... Te estimo! ¿Qué vol dí: "t'estimo"? Totas nos pensem que 'ns estiman. ¿No 'ls ho dihem nosaltres á n'ellas, y las fem combregá ab cada roda de molí que no passaria per aqueixa porta?... Vostè mateix, senyó Feliu, es capás de creures' que alguna l'estima...
Feliu. ¿Qué vol di ab aixó?
Carre. ¿Es verossimil, qu'á vosté hi hagi alguna dóna que l'estimi?
Feliu. Ara es vosté 'l que 's fica en lo que no l'importa.
Carre. ¿Y tindrá ella la culpa; lo dia que vosté descubreixi que bebia á galet?
Feliu. Jo bech en copa, perquè ho sápiga, y de cristall magnifich.
Carre. No 'n parlem, deixem'ho corre. Ja li he dit qu' aquest assunto no m'interessa poch ni molt.
Feliu. ¡Si, y ab una mica més me declara inútil!
Carre. La ferida es un' altra, senyó Feliu. Aquesta si que 'm matará á la curta ó á la llarga...
Feliu. ¡Ah, si! També n'estich enterat.
Carre. ¡Tambe!